Llibertat Decapitada

En morir el rei Carles II de Habsburg sense descendència, a les primeries del segle XVIII esclata a Europa l'anomenada Guerra de Successió, que enfronta, per una banda, França i la corona de Castella, representants d'un absolutisme extrem, contra Àustria, Holanda i Anglaterra, caracteritzades per una tradició federalista i parlamentaria.

El 1705 Catalunya pren partit pel bàndol austriacista.

Amb el tractat d'Utrecht de 1713, les potencies pacten la pau. Felip V, accepta totes les demandes dels anglesos i els aliats, a canvi de tenir les mans lliures sobre Catalunya.

Llavors, el nou rei Borbó, desplegà una ferotge i sanguinària repressió. De la brutalitat d’aquests estralls, en destaca la crueltat exercida contra el general Moragues.

Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà Josep Moragues i Mas, va néixer al 1669 al mas Moragues, que la seva família tenia a Joanet, actualment al terme de Sant Hilari Sacalm. Els primers anys, els va passar al camp, dedicat a tenir cura de les terres heretades del seu pare.

El seu casament amb Cecília de Regàs, d'Arbúcies, l'emparenta amb l'aristocràcia rural.

Amb vint-i-cinc anys s'enquadrà en la companyia de miquelets de la Vegueria de Vic per a lluitar contra les freqüents incursions franceses a Catalunya durant la guerra dels Nou Anys (1688-1697).

El 1705 formà part dels que s'anomenaren vigatans, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a l'exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès i significarà l'alçament austriacista de Vic i de la junta sorgida del pacte dels vigatans, a la capella de Sant Sebastià, que atorgà poders a Domènec Perera perquè, juntament amb Antoni Peguera, anés a Gènova a signar el pacte amb Anglaterra amb el compromís dels catalans d'aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona, per garantir l'èxit austriacista a Catalunya contra el virrei borbònic Francisco de Velasco. D'aquesta manera els vigatans prenien una posició contrària a la dels filipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà.

Sense experiència ni formació militar, Moragues va dirigir les forces vigatanes que van derrotar els destacaments castellans i francesos, cosa que va permetre l'entrada triomfal de l'arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona. Una de les primeres decisions del monarca fou la creació del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, dins les quals va atorgar el grau de coronel als dirigents vigatans. Dos anys més tard, Moragues fou ascendit a general de batalla, el càrrec més important fins llavors aconseguit per un català en la guerra.

A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar prop de la Seu d'Urgell, que protegia la zona fronterera de les entrades dels francesos.

En aquesta època, mor la seva esposa i un anys desprès es casa en segones núpcies amb Magdalena de Giralt, de Sort.

La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota a la batalla d’Almansa (1707) l'avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest. Malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d'Àustria el 1711 -després de la mort del seu germanastre- la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats a aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.

L'onze d'abril de 1713 es signa el Tractat d’Utrecht, pel qual anglesos, holandesos i austríacs rescindien l'aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials que deixaven els catalans a l'estacada. Una d'aquestes concessions a Anglaterra va ser Gibraltar. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte, malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se'ls presentaven de mantenir l'estatus anterior al conflicte.

Només dos mesos desprès, Moragues rebé l'ordre de retre Castellciutat als filipistes, però, tot i trobar-se malalt, s'hi negà i resistí fins el 28 de setembre, capitulant davant l'oficial borbònic Feliciano Bracamonte en unes condicions que va considerar avantatjoses pels seus homes, però Bracamonte i les autoritats borbòniques no van respectar els termes de la capitulació.

Després de la pèrdua de Castellciutat passà a Sort, on, animat per la resistència de Barcelona, alçà un cos de voluntaris, dominant el Pallars i part de l'Alt Urgell, per reconquerir Castellciutat, sense èxit. Cumplint ordres, s'incorporà a la fortalesa de Cardona sota les ordres del coronel Antoni Desvalls, marques de Poal, a qui cobreix eficaçment la retaguarda, bloquejant la columna Bracamonte a Vic, i reclutant encara 400 homes pel Ripollès i la Plana de Vic. Va participar en moltes operacions d'assalt de combois que duien queviures a les tropes filipistes que assetjaven la capital i es va guanyar entre els borbònics el qualificatiu de "diable de Les Guilleries".

En aquest període, les forces borbòniques van arribar a segrestar la seva família, que ell mateix va poder alliberar.

En acabar la guerra, els vencedors ja havien desfermat una dura repressió contra les institucions i símbols catalans, que incloïa l'empresonament dels caps militars austriacistes com Antonio de Villarroel i Joan Baptista Basset.

Moragues, que va rebutjar l'exili a Viena i la fugida de Catalunya per la vall Ferrera, es va retirar amb llur família a les seves possessions de Sort.

Al cap de poc fou reclamat a Barcelona per Tserclaes de Tilly, nou capità general nomenat pel monarca espanyol. Se li requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest, fa testament a favor de la seva esposa i, amb els seus oficials, Francesc Descatllar, Jaume Roca "Jaumic", i Pau Massip, decideix embarcar-se rumb a Mallorca, on es mantenia encara la resistència austriacista.

És reconegut pel capità del vaixell, que el retorna al port de Barcelona. Amagats a la falda de Montjuïc, són delatats i enxampats a la matinada del 22 de març de 1715, quan miraven de tornar a embarcar-se.

Moragues i els seus homes foren torturats i jutjats sumàriament, i condemnats a mort. Les noves autoritats van ésser especialment cruels amb Moragues, per tal que la seva execució servís de càstig exemplar i atemorís els catalans resistents al domini absolut de Felip V. El botifler Gregori Matas descrivia al ministre Manuel Vadillo l'execució: "Se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por las calles con un caballo, a ser degollado, y hecho cuartos, puesta su cabeza en un jaula de hierro encima de la Puerta de Mar con este rótulo: "Josephus Moragas ob penetratum iteratae rebelionis scelus, bis Regis clementiam abusus, tertio tandem iustitiam periclitatus et expertus." (Josep Moragues per haver comès el crim de repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment la tercera fou fet presoner i executat per la justícia.)

Els Annals Consulars de Barcelona descriuen així la brutal execució de Moragues: "Lo die 27 de dit mes de març [de 1715] fou executada la mort; executàs la sentència com a home ordinari, ab gran aparato de gent de armas, y soldadesca, anant descals, ab camisa de penitent, y al fi nomenat sens los honors, sinó sols Josep Moragas."

El cap de Moragues no en fou retirat fins al cap de dotze anys, arran de la pau definitiva entre Felip V i Carles III a Viena el 1725. La seva muller fou alliberada i, amb l'ajuda de l'advocat i ex-conseller en cap Rafael Casanova i la pressió diplomàtica de l'ambaixador austríac Königsegg, el 14 de febrer de 1727 es va despenjar la calavera, amb l'especifica ordre per part de Felip V que l'operació es fes "sin publicidad ni ruido". El rètol vexatori i la gàbia hi van restar encara un mes.

La memòria del general Moragues no fou recuperada fins a la Renaixença, i en constituí una fita el poema Lo cap d’en Josep Moragues (1887) d’Àngel Guimerà:

Els caçadors són destres
i amaguen el parany;
mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
ja la veureu ben alta,
la gàbia amb el reclam.
L’aucell no beu, ni menja,
ni sap d’aletejar.

A la claror del dia,
sobre el barrot callat,
no sent les mestralades
ni el calabruix ni els llamps;
mes, en venint les ombres,
fa por son refilar.

Viatger, vingues d’on vingues,
si tens el cor honrat,
flecta els genolls i prega
com fill, davant el cap
del pros Josep Moragues,
el nostre general.

Mireu-lo a clar de lluna
sobre el portal de Mar:
té el pergamí del rostre
fet clapes i brufat;
la boca, sense llavis;
els ulls, dos esvorancs;
dels polsos arrapats;
contret de front i celles;
verdós i negrejant.

Dintre un gabiot de ferro,
tot de gairell penjat,
les aus avalotades
el piquen revolant
i ell cruix i traqueteja
i es mou d’ací d’allà.

De sobte, se li encenen
els ulls com a fornals;
li bull la cabellera,
tot punxes, onejant;
solquen sa faç les venes
com vetes d’un penyal;
dintre el gabiot s’adreça;
fugen al vol les aus,
i ell diu, amb les dents closes
i amb veu d’agarrotat:

—Oh, torre de cent braces,
ja pols del camí ral!
Oh, mar de feres ones,
ja abisme ressecat!
Oh, altíssima Galera,
ja estelles en la llar
on couen les bagasses
pel ventre del tirà!
Nissaga desvalguda,
el que ets i el que has estat!
Tu, que de mar i terra
te feres dos esclaus,
de pellingots vestida,
traient pertot la carn,
vas de genolls per terra,
rebent als ulls el fang.

En el teu pit indòmit
pels cuiros masegat,
on s’han partit els ferros
de llances i panars,
l somiqueig de dona
que bé que ara li escau!

Allà on el cor tenies,
hi deus tenir un cranc:
abans que jo ets podrida,
primer que jo has passat!
Quan sonin les trompetes
del jutjament final,
els hèroes de la Terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.

I jo els diré: amb vosaltres
el roure s'ha assecat,
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s'alcen
d'entorn el Montserrat:
porten al coll reblada
l'anella de l'esclau:
sa cara és esllanguida,
son pit i front ben baix;
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!

Oh pàtria, pàtria meva,
bé et toca de penar,
que per graons d'abismes
vas sens repòs tombant.
L'horrible criatura
que ahir te rematà,
si no té al cos el diable,
s'hi troba emparentat.

Ai trista Catalunya,
bé et cal el treballar!
Per eixa vida impura,
que és món, dimoni i carn,
el sol no té mai posta:
deixonda't, que ella jau.
Tu no pots ser, oh folla,
el Júpiter tonant
que arruixa sa Danae
amb pluja d’or canviat.

Ton lloc és baix la taula;
ja els ossos te daran;
llepa la mà que et pega,
resa per ella als sants,
i obre't el pit, que xuclin
a glops a glops ta sang!—
Així, al clar de lluna,
sobre el portal de mar,
la testa bramulava
de l’hèroe català.

I, ai, roda el temps; dels homes
s’esborra lo passat!
Caigueren les muralles,
tombaren els portals,
i agermanats s’apleguen
els propis i els estranys.

Mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
bé la veureu, ben alta,
la gàbia amb el reclam:
i els aucellots, com sempre,
que el piquen revolant.

Poema de Pere Quart

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.

No serem pas relapses!
L'atàvic escarment
ens servarà tostemps.

Ocell refet, canta, cínic avui,
la llibertat decapitada.

(Les Decapitacions XII) -1934-